"Mossèn Ramon Ferrer Barnola (Pare Ramon), després de molts anys a Califòrnia, ha
tornat a la Pobla. Ha portat algunes plantes exòtiques d’aquelles terres, entre elles l’arbre Sequoias giganteas, que ja ha plantat a la finca de Cal Costa" (Ventaiola)
-Diari La Veu de Lillet. 29 d'octubre de 1919.
Les sequoies “californianes” de la Pobla de Lillet
ResponderEliminarLa crònica de les sequoies poblatanes tenen el seu inici quan el pare Ramon de cal Cerdà, franciscà que va desenvolupar el seu apostolat a San Francisco de Califòrnia, va tornar a la Pobla de Lillet, l’any 1919, portant unes llavors d’un arbre exòtic californià.
La sequoia sempervirens, coneguda com a sequoia de Califòrnia, és un arbre d’unes característiques excepcionals: pot viure més de dos mil·lennis i abastar una alçada de més de cent metres. El seu nom fou un homenatge pòstum al cap xeroqui Sequoyah.
Un any abans, 1918, la propietat de Ventaiola, fou venuda per Francisco Fàbregas Oristrell a l’amo de cal Costa, Bonaventura Costa Collell, que ja posseïa els terrenys dels encontorns juntament amb la fàbrica de cal Ventureta. Aquest havia rebut les llavors del pare Ramon, la germana del qual era la seva muller. La resta de la història ens ho expliquen els diaris lilletans.
Al diari poblatà de l’època, La Veu de Lillet, del 29 d’octubre de 1919, apareixia aquesta notícia: “Mossèn Ramon Ferrer Barnola (Pare Ramon), després de molts anys a Califòrnia, ha tornat a la Pobla. Ha portat algunes plantes exòtiques d’aquelles terres, entre elles l’arbre Sequoias giganteas, que ja ha plantat a la finca de can Costa”.
El Correu de Falgàs, diari successor de La Veu, del 16 de maig de 1923, ens completa l’enigma: “[Bonaventura] aficionat de bo de bo a l’agricultura, desvetllà entre els poblatans una bella afició als arbres, començant ell mateix per donar exemple, ja que feu importants plantades als terrenys de la seva propietat”.
Així, quan gaudim d’aquestes criatures centenàries que hem de cuidar com a tals, imaginem-nos l’epopeia que han viscut i, sobretot, la que els hi queda per viure.
Jaume Fàbregas Armengol