El Sant Crist de Ventaiola
En temps de la guerra, a la casa de
Ventaiola, es donava aixopluc a tots els soldats o civils que ho
necessitessin. El Joan Canal Torner i la seva dona Lourdes Escarré
Altarriba ajudaven a tots, fossin del bàndol que fossin.
Els oferien allotjament al paller; un
plat de menjar (bàsicament, farinetes de blat de moro amanides amb
suc de cansalada) i, si es donava el cas, fins i tot els
proporcionaven assistència sanitària, sobretot guarint peus
nafrats. Com apòsits feien servir llençols tallats en tires per fer
benes. Amb això i algun ungüent casolà d'herbes medicinals fet per la Lourdes intentaven curar-los.
Un d'aquests soldats va estar molts
dies malalt, amb la lògica preocupació del matrimoni, tement per la
seva vida i el problema que els podria comportar que aquest noi es
morís a Ventaiola.
Per sort, es va refer i va poder
continuar el seu camí. Abans de marxar, però, els va demanar una
estampeta del Sant Crist del Monestir.
Passat el temps, un cop acabada la
guerra, la sorpresa va ser quan van rebre un paquet en el qual hi
havia aquesta petita joia. També una carta d'agraïment per haver-li
salvat la vida en circumstàncies tan adverses. Sembla ser que el
jove era aficionat a l'escultura.
Una bonica història de temps tristos.
Les mesures son de 50 cm. d'alt per 34 cm. d'ample.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Deixa el teu comentari