lletras

Bloc adherit al Centre d'Estudis Lillet (CEL)

domingo, 23 de noviembre de 2014

El castell de Lillet (de la Vila)

Les ruïnes del castell de Lillet es troben dalt del turó rocós conegut com el "Castell" o Sant Miquel, situat a l'est de la població, sobre les esglésies de St. Miquel i de Sta. Maria de Lillet.
La seva situació estratègica sobre la vall de Lillet li permetia una bona visió i control de les principals vies de comunicació de la zona, com són els camins d'accés a Sant Jaume de Frontanyà, a Castellar de N'Hug i a Coll de Merolla, a més de bona visibilitat cap a altres punts d'interès.
Malgrat l'avançat estat d'enrunament en que es troba el castell encara es poden veure algunes restes d'estructures. Així, al cim del turó es conserven diferents fragments de murs, en destaca el mur més nord amb restes visibles d'uns 6 metres de llargada per uns 3 metres d'alçada màxima i uns 90 cm. d'amplada. Es tracta d'un mur de tancament en el qual hi podem veure les restes de l'arrencament d'una altra paret perpendicular a aquest i també l'element arquitectònic més remarcable, una finestreta d'arc lleugerament apuntat. Aquesta és feta amb dovelles de pedra tosca i les seves mides aproximades són 1 metre d'alt, 80 cm. d'amplada i uns 90 cm. de fondària.
En conjunt l'aparell és força regular, format per carreus desbastats de mides no massa grans i disposats més o menys en filades. Entorn als murs també es pot veure la superfície de la roca ben tallada, mostrant una preparació del terreny per a la construcció del castell.



Any 1924
 






História
El Castell de Lillet apareix referenciat documentalment per primera vegada el 833, en l'acta de consagració de l'església de Sta. Maria, al "castro Lilietto". Molts documents confirmen que al segle X és possessió d'Emma, abadessa del monestir de St. Joan de les Abadesses; de fet, en aquest període, gran part de la vall de Lillet està sota la seva jurisdicció.
Les al·lusions a finals del segle X a "Lillet superiore" i la carta de privilegis del comte Guillem Ramon de Cerdanya a Sta. Maria de Lillet el 1.086, demostren l'existència d'un nucli de població proper al castell.
A principis del segle XII el castell es troba sota el domini de la família Lillet, que era feudatària dels senyors de Mataplana. El 1144 queda palès que la nissaga Lillet té el domini i la residència al castell ("Dna. Guisla castro Liletensis").
Durant el segle XII els llinatges dels Lillet i els Pont són mencionats en la documentació referida al castell, i a partir del XIII deixen de constar-hi. La carta de poblament i franqueses de La Pobla de Lillet, que data del 1297, convidava a poblar el lloc aleshores anomenat "El Pujol". En aquest indret s'hi traslladà la residència senyorial dels Mataplana, que construiren un nou castell-palau (el castell de La Pobla), i que a partir d'aquest moment, i d'una manera ja definitiva a partir del segle XIV substituiria en importància el castell de Lillet.
Amb la venda de la baronia de Mataplana per part de Jaume Roger de Pallars, el 1374 a Pere Galceran de Pinós, pertanyent a una família nobiliària amb seu a Bagà, el castell passà a mans d'aquest llinatge. Ja el 1430 el castell apareix anomenat com "Lillet Vell", i consta que es trobava parcialment derruït.
Malgrat que el 1439 hi hagué un intent de reconstrucció per part dels habitants de les valls de Lillet, Riutort i Vallfogona, sembla que no hi hagué acord amb els Pinós i no es dugueren a terme les obres. A partir del segle XV les referències al castell són escasses, fet que comportà l'abandonament i la pèrdua d'importància del castell.





La llegenda.
Segons narra la llegenda del Castell de Lillet (situat en un turó que s'alça sobre el Monestir de Santa Maria de Lillet, a la vall del riu Arija), aquest fou aixecat per ordre d'un rei musulmà molt ric i poderós. No hi havia persona ni exèrcit que el pogués vèncer. Un bon dia les bruixes i els bruixots li van fer un encanteri, tot convertint-lo en un enorme bou. Al tornar a la fortalesa amb aquest aspecte, cap dels seus súbdits el va reconèixer i li barraren el pas. Raó per la qual, des de llavors, viu en una balma prop del castell. Segons sembla surt molt poc, però almenys apareix cada nit de Sant Joan. Passeja pels carrers i afores de la vila tot esperant que algú el desencanti, fet que ocorreria si algú li tirés un rosari o escapulari entre les banyes. Brama desesperat esperant que el vegin i li treguin l'encanteri, car al contrari, l'efecte que produeix és a l'inrevés, tot espantant i fent defugir la gent. Qui li trenqui l'encant, tot retornant-li l'aspecte original, es veurà recompensat amb una bossa grossa plena de monedes d'or, ja que el rei va amagar un tresor que només ell coneix.

Any 1975.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Deixa el teu comentari